Punt i seguit...

Estem a punt d'acabar les classes de l'assignatura, i una vegada passat quasi el curs, és hora de fer un poc de balanç.

La veritat és que les emocions sempre ens acompanyen al llarg de la vida, però, de vegades sembla que se'ns oblida que no basta amb expressar-les així com així i ja està, sinó que hem d'aprendre a regular-les, a posar-lis nom, a reconèixer-les, a acceptar-les (les nostres i les dels altres), etc. Des de l'escola, és molt important ajudar a que els nens puguin començar a aprendre a fer-ho i a treballar entorn d'aquest tema.

Al llarg de les classes, hem parlat força del tema de les emocions i ho he intentat anar reflectint amb les diverses entrades que he anat fent al bloc, però, també hem fet algunes sessions més pràctiques que ens han ajudat a unir més la teoria amb la pràctica. Per exemple, un dia férem un joc de rols, en el qual unes companyes representaren una primera entrevista entre mestra i pares i la resta de la classe férem d'observadores. En una altra ocasió, en petits grups de 2 o de 3, crearem activitats pròpies per a treballar les emocions i les posarem en pràctica a l'aula. La veritat és que va estar molt bé, ja que al final, a l'aula d'infantil, el que haurem de fer és transformar tota la teoria en pràctica i, normalment, treballar les emocions d'aquesta manera; de forma lúdica. Mitjançant els exemples de les companyes vérem diferents formes de treballar les emocions i quasi segur que en un futur, en farem servir alguna amb els nostres alumnes.

No trobo que el tema de treballar les emocions sigui gens fàcil, al contrari, ho veig força complicat, ja que a la vida real es poden donar situacions molt dures que cal saber manejar amb tacte. Suposo que també es tractarà d'anar agafant experiència al llarg del temps. D'igual forma, aquesta assignatura ens ha ensenyat a tenir en compte la importància de treballar les emocions i no deixar-les de banda, de la importància de crear un vincle, ja que sense ell és impossible educar, d'empatitzar i col·laborar amb les famílies, i moltes coses més que haurem de tenir en compte en la nostra futura pràctica docent i que esper saber fer de la millor forma possible.

Per finalitzar, cal dir que crec que les meves expectatives inicials han quedat ben cobertes, i fins i tot, que l'assignatura les ha superat, ja que hem fet més coses de les que esperava com per exemple el que he apuntat anteriorment de posar en pràctica com treballar les emocions a classe o veure documentals o pel·lícules relacionades amb els temes d'interès de les classes i relacionar els continguts. Si al principi vaig comentar que començava amb expectància, ara puc dir que és més de satisfacció.

Ara bé, no crec que això hagi d'acabar aquí, és cert que les classes estan a punt de finalitzar però penso que hi ha d'haver una continuïtat per a poder saber com treballar les emocions a l'aula de forma positiva i per a això haurem d'investigar, provar, anar agafant experiència, etc.

Recapitulació del Període d'Adaptació

 Donada la importància d'aquest període, recapitularé alguns punts importants de l'adaptació contestant a aquestes breus qüestions que se'ns plantejaven a un dels Power Point de l'assignatura:

• Per què és un dels moments crucials i estratègics?
• Per què s'inverteixen una gran quantitat d'energies?
• Podem establir regles de funcionament per a aquest període?
• Què és allò que no hauríem de fer mai?

Com he apuntat a l'última entrada: Activitat10, el període d'adaptació, es tracta d'un moment crucial, ja que és el primer trencament de vincles i la primera separació llarga, tant pels pares com pels infants. Es donen molts de canvis, ja que és hora d'adaptar-se a un nou entorn, a nous companys, a noves rutines, horaris, etc, pel que s'ha d'intentar portar-ho a terme de la millor forma possible per a que sigui viscut com un aconteixement positiu i mai negatiu o traumàtic.

En ser un episodi tan important, es posen en joc una gran quantitat d'energies; no només en el cas dels infants, sinó també pels pares, i pels mestres, que inverteixen totes les seves forces en què cada infant estigui el millor possible. Amb això, segurament haurà d'aguantar plors, ansietats, agafar a un nen a coll, a l'altre... Aquestes energies són de caràcter més físic, però, també suposa un esforç psicològic, ja que si no es porta amb paciència pot, suposo, arribar a desgastar.

A l'hora de pensar en les regles de funcionament, penso que sempre està bé marcar uns límits i unes pautes a seguir, ja que sempre hi ha d'haver una referència a seguir o de no ser així, si tothom pogués fer el que volgués i quan volgués, la situació es podria convertir en un ''caos''. Ara bé, sempre hi pot haver ocasions en què tal vegada calgui flexibilitzar, adaptar-se un poc a la situació, i no crec que estigui malament, ja que això significa que intentem partir de la inclusió de tothom i ajudar a qui ho necessita.

Tant en la nostra pràctica docent, com al període d'adaptació el qual estem tractant, crec que mai hauríem d'intentar imposar-nos als pares creguen-nos molt més experts que ells. Com bé he dit anteriorment, ells són qui més saben dels seus fills, i per tant, ens poden ajudar molt si treballem col·laborativament durant tot el procés educatiu. De la mateixa forma, crec que mai hem de tenir favoritismes amb els infants, ja que per a nosaltres tots han de ser iguals, tots són alumnes amb el dret d'aprendre i de viure les mateixes experiències. 

Activitat 10: el període d'adaptació

Seguint amb el bloc d'Escola i emocions, hem dedicat algunes sessions més enfocades a l'important període d'adaptació i les rutines; el primer any d'escola. 

Aquest és el text que hem analitzat a classe:

Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades.

La veritat que aquí es reflecteix una situació que podríem trobar en un futur, i per això és important analitzar-ho. En un primer moment, crec que hauríem de tenir alguns factors en compte, com per exemple, per què la mare diu això, per què la mestra respon de la forma que ho fa, què podria passar si la mestra es bota les normes d'organització...

Cal recalcar que l'adaptació és un període molt important i crucial en la vida de l'infant. S'ha de partir d'aquesta idea i explicar amb detall a les famílies en què consisteix (oferir tota la informació necessària), ja que algunes persones poden pensar, per exemple, què quan un infant ja no plora és perquè ja està adaptat i no té per què ser així o poden donar-li menys importància al procés de la que té. En el cas que presenta el text, hauríem d'intentar informar-nos sobre la situació de la família per saber si hi ha alguna raó ''oculta'' de voler que el nen ja acabi l'adaptació o realment pensen que és així. A més, la mestra, hauria d'observar en quin moment es troba el nen i donar evidències als pares, en aquest cas la mare. De totes maneres, tots els arguments de la mestra haurien d'anar enfocats a la importància d'allò que siga millor pel nen, pels altres nens, per les altres famílies, és a dir, veure també la importància del grup i començar així també a crear xarxa. En la situació presentada, penso que la mestra projecta una emoció de por. És normal sentir por, de fet, jo crec que quan sigui mestra sentiré por o preocupació en molts moments, ja que de vegades serà inevitable, però, el que fa la mestra és transmetre la seva inseguretat a la mare i penso que aquest no pot ser el seu argument, a més, en lloc de donar aquesta visió de fer el millor per l'infant i la resta, posa únicament per davant l'organització i les normes i això tal vegada podria fer desconfiar a la mare.

Podríem dir que en el període d'adaptació es dóna com un primer trencament de vincles (amb la família) i creació de nous (amb els mestres, companys, etc.). El procés de crear i trencar vincles és necessari per al desenvolupament. A l'assignatura d'Educació Psicomotriu que també estem estudiant aquest semestre, donarem fa poc un concepte que, quan parlarem d'aquest tema de la creació i trencament de vincles, em vengué ràpidament al cap; es tracta de la Pulsió d'afecció i Pulsió de domini i la dialèctica que existeix entre elles. Aquesta primera, es referia a la relació de dependència amb la mare o pare (la mirada, el contacte, el to...) i la segona amb la necessitat de ser lliure d'aquest per poder explorar l'exterior (la conquista de l'entorn), el que permet al nen anar dominant el seu propi cos per dirigir-se als altres. Així, la primera Pulsió la relacionaria amb la creació de vincles segurs, i la segona, la de domini, amb la necessitat de ''rompre'' aquests vincles per explorar i desenvolupar-se.

Pensant en les famílies dels infants, és per ells també un dur procés; el vincle hi és en ambdues direccions, pel que pels pares també suposa la primera separació llarga, la qual poden viure amb preocupació i por. Com a mestres, haurem d'intentar donar tota la confiança possible per a què les sentin que deixen als seus fills en bones mans. Haurem de demostrar empatia i professionalitat, què sabem bé allò que fem i el que més ens importa és l'infant. L'estreta col·laboració amb ells és molt important, ja que ningú sabrà més de l'infant que els seus propis pares i crec que és bo també que notin que la seva veu importa. Com cada família i infant són diferents, s'haurà d'intentar tenir una flexibilitat però, sempre combinat amb uns certs límits.

Aquí deixo un vídeo que m'ha semblat interessant on Susana Martín, una Psicòloga i Mestra en Educació Infantil i sòcia fundadora i responsable de la Coordinació Psicopedagògia de les Escoles Infantils El Patio, parlava en un telediari matinal sobre l'adaptació i donava consells sobre ella.

Cercant a la xarxa, m'he topat amb un bloc: Mi Sala Amarilla (http://salaamarilla2009.blogspot.com.es/2014/02/adaptacionla-metafora-de-la-bicicleta-y.html), un espai dedicat a l'educació infantil, on es fa, al meu pareer, una interessant metàfora sobre el període d'adaptació: l'anar amb bicicleta i llevar les rodetes de darrere. Deixaré plasmats alguns fragments de l'entrada que m'han agradat molt:

''La metáfora de la bicicleta y las rueditas viene a la mente cada vez que se llega al Jardín en tiempos de adaptación''.

''El problema reside en el momento justo de sacarle las rueditas de la bicicleta ¿Cuándo puede valerse por sí mismo y no necesita de ese sostén, incluso, de nosotros caminando a su lado? ¿Y si se cae o golpea? ¿Está en condiciones de andar solo? ¿Y si siente que lo estamos abandonando? Éstas suelen ser las dudas de los adultos''.

També apareix un fragment amb el que podem empatitzar molt amb el que solen sentir els pares i mares dels infants:

''Es muy difícil administrar la gradualidad del despegue, tener la madurez y seguridad de tomar distancia para dejarlos crecer, cuando lo único que queremos en la vida es tenerlo a nuestro lado”.

Activitat 9: Escola i emocions

Una vegada vista la pel·lícula de ''Un lugar para quedarse'' per tancar un poc el tema de la família i les emocions, n'hem començat un de nou: L'escola.

Abans de res, hem començat a classe contestant, per a fer una petita reflexió personal, a una sèrie de preguntes: quina filosofía o origen la sustenta, amb quins objectius (o quines necessitats volem cobrir) i els models i les motivacions (quin model sustenta l'escola).  

En un primer moment, em va semblar molt difícil posar paraules i anotar allò que pensava de les preguntes. La veritat és que ho hem tractat molt al llarg del que portem de grau, però, a l'hora de plasmar-ho, m'ha costat força.

A l'hora de fer una posada en comú, hem anat omplint una graella amb les diverses opinions de les companyes.
A part de les tres preguntes a respondre, es diferenciaven al quadre tres columnes diferents que evocaven a diferents tipus d'escola amb diferents concepcions de l'educació:

• La guarderia/asilo: aquesta etapa es caracteritzava per la idea de ''guardar'' als infants mentre els familiars treballaven (a causa de la Industrialització i la incorporació de la dona al mercat laboral) i per tant cobrir principalment les seves necessitats físiques i biològiques bàsiques.
• L'escola infantil: sorgeix quan es pensa que l'escola és un lloc per aprendre. Valor psicopedagògic. Importància de preparar per a la vida i la següent etapa.
• Casa del nen: model que centra l'origen en les necessitats del nen i no només dels seus coneixements. Posar tots els mitjans per a què el nen es desenvolupi.

Al principi tenia un poc de confusió entre els dos últims, però, m'ha quedat molt més clar quan hem aclarit que a ''l'escola infantil'', el punt principal era arribar a uns coneixements, a diferència de ''la casa del nen'', era centrar-se en les necessitats del nen.

Així ha quedat el quadre omplint-lo amb la primera pluja d'idees:

 Una vegada realitzat i completat aquest quadre, ho hem comparat amb un que ja tenia fet el professor:

  

 Així, crec que el model més adequat és el de ''Casa del nen'', ja que com hem vist, és el que parteix de les necessitats de l'infant i pretén complir objectius com la protecció de l'infant, la salut, la seguretat emocional, jugar i gaudir, explorar i conèixer... a més de ser un model que es centra en el present, té en compte les diferències dels infants i intenta que tots puguin aconseguir un desenvolupament ple.

M'ha agradat molt la frase de Silvia Palou on sembla que crea una metàfora de l'escola i la identifica com: ''Una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant'' , ja que és un context en el qual es donen moltes situacions, afloren els sentiments, les emocions, compartir, les baralles, etc. I tot això repercuteix en els infants de diferents formes; situacions més positives, en ocasions més negatives... però totes amb valor educatiu.

A l'escola trobem diferents ''grups humans'' a tenir en compte: els infants, les famílies, l'equip educatiu, els mestres, el grup-classe...

Respecte als infants, hem de concebir-los a com persones capaces de participar activament, de descobrir, experimentar, aprendre dels errors... (com pretén el model de ''Casa del nen''). Com a docents, haurem de tenir en compte la necessitat de crear entorns rics que propicïn els aprenentatges, que siguin estimuladors (tenint en compte la diferència entre estimulació que motivi i no una sobreestimulació, ja que pot provocar bloqueig). Com a mestres, és important també que s'aculli a tots els infants per igual, a les famílies i a les diferents cultures, sent un referent afectiu i de seguretat, que tingui present tota la responsabilitat que té en la construcció de la personalitat del nen. Serà important també molt important el seu paper a l'hora de treballar les emocions. Educar en emocions suposa molts d'aspectes importants:

                                                    Coherència

                                      Límits clars              Afecte

                                 Distància                              Hàbits

                 Reflexió i Debat                                          Optimisme

                              És Impossible educar sense vincle afectiu

Com sempre, fent recerca trobem informació o pàgines que ens semblen més o menys interessants segons els diferents temes que tractem. En aquest cas de l'escola i les emocions, he trobat un enllaç on m'han sortit moltes propostes diferents i en la qual diverses persones han anat pujant activitats, llibres o propostes per a treballar les emocions a l'escola. Per exemple, contes per a treballar les emocions, vídeos, el racó de la tranquil·litat, ''com em sento avui?'', entre molts d'altres. M'ha semblat molt interessant perquè al final, la qüestió és saber aplicar la teoria a la pràctica, i trobar diferents formes de treballar les emocions a classe de forma lúdica i significativa. Veure diferents exemples, sembla que inspira a crear noves idees i a veure la gran diversitat de formes de fer-ho.

Aquí deixo l'enllaç d'aquesta pàgina: 

https://www.pinterest.com/emeprohens/sentiments-i-emocions-a-l-escola/ 

 Un altre concepte que hem estat treballant dins el bloc d'Escola és el concepte de Resiliència.

He de dir que el tractarem un poc a l'assignatura del semestre passat d'Educació Inclusiva. Més que res, el vérem en relació a les famílies que es trobaven amb la notícia de l'arribada d'un fill amb una discapacitat o amb risc de patir-ne. La definició, pràcticament, era la mateixa; ''capacitat de fer front a circumstàncies adverses a la vida i que les puguem superar amb èxit'', però més enfocat a aquell tema. Per això, vérem alguns elements o recursos resilients com ara les xarxes socials (família, amics, vesins...), bon nivell d'autoestima, parlar dels sentiments, sentit de l'humor, desculpabilitzar-se, flexibilitzar el dia a dia, bon nivell de comunicació en l'àmbit familiar...etc.

Partint d'aquesta base, tractar aquest tema també a l'assignatura d'Educació Socioemocional, ens ha ajudat a enriquir i saber més sobre aquest concepte i ampliar la idea que en teníem a més d'enfocar-lo també des d'un altre punt de vista. Així, hem vist alguns factors que ajuden a la Resiliència en el clima escolar, com l'afectivitat i els vincles, els hàbits estructuradors de rutines, la compensació de desigualtats, la creativitat, les expectatives elevades, el fet de poder transmetre habilitats per a la vida, la construcció de la pròpia història, etc. També hem vist la importància de saber que es tracta d'un procès en el qual podem incidir. Durant una de les classes, vérem un vídeo de Txema Salvans on es feia una comparació de la Resiliència de diferents materials molt gràfica; per exemple, deia que el vidre era un material molt poc resilient, ja que front un impacte es trencava en mil miques, a diferència del suro, que normalment és resistent front a un xoc. Deixo aquí el vídeo perquè en el poc temps que dura em sembla que dóna molts de punts clau sobre aquest tema com per exemple, la importància de la creativitat.

Ja que estem tractant el tema de l'escola, he trobat dues frases sobre el mestre (o que s'hi poden adaptar) que crec que, tot i que són força antigues, podem enfocar-les des del punt de vista que aquest no és una figura del saber absolut, sino que pot aprendre dels demés, i en particular dels alumnes ja que aquests tenen també molt que ensenyar.

                    ''No hay maestro que no pueda ser discípulo''

                                                            Baltasar Gracián 1601-1658

                                                                  (Escritor espanyol)

                                 ''Los hombres aprenden mientras enseñan''

                                                                     Séneca (2 AC-65)

                                                                         (Filòsef llatí)