Tema 3: Factors psicològics implicats en l'aprenentatge: Factors Intrapersonals

 Dins l'aprenentatge entren en joc diferents factors. Els intrapersonals (aquells que tenen més a vorer amb la pmateixa persona) i els interpersonals (que veurem al tema 4 de l'assignatura).

 Dins d'aquests factors intrapersonals trobem tres blocs:

El primer bloc: els processos cognitius, esta compost per l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció no és un procés que es dona d'un dia per l'altre, sinó que s'ha d'anar treballant i que va madurant, a mesura que això passa el procés atencional es va fent també més sostingut. Ara bé, si per exemple fem un ús abusiu de les fitxes fins al punt que es converteix en una tasca mecanitzada no es treballa l'atenció i per tant no madura la forma de concentració que ens interessa.

Hi ha diferents factors que incideixen en l'atenció. La fatiga, per exemple, és un factor fisiològic que pot afectar-hi negativament. Es pot donar per causes escolars (on podem tenir-hi un poc de culpa els docents si fem ús d'una metodologia inadequada, donem un excés d'informació, etc.) o causes extraescolars, que ja tenen més a veure amb l'alimentació, el descans, els estats emocionals...

De cara a l'atenció també hem de tenir en compte el nivell de desenvolupament, ja que potser no tots els alumnes presenten el mateix, l'interès i la motivació i les diferències individuals. Per això, faria falta una metodologia que en alguns moments afavorís a uns i a altres per a complementar i que tots treballessin de totes les formes, adaptant-nos així als diferents models o estils cognitius dels alumnes (més minuciosos, que dediquen temps...;reflexius, o menys detallistes, amb una visió més global..;impulsius).

D'igual forma s'han de tenir en compte tots aquests aspectes i no donar mai per fet que un nen no presta atenció perquè no li interessa o perquè és ''un vago'' ja que al darrere i pot haver-hi diferents causes i la nostra feina és també intentar pal·liar-ho.

La memòria és un factor molt important i necessari en el procés d'ensenyança-aprenentatge. Per a poder emmagatzemar coneixements i que puguin ser recuperables, s'han de oferir aprenentatges significatius. Hi ha diferents tipus de memòria: la memòria sensorial és com una entrada on es fa una primera criba i es seleccionen els estímuls que ens interessen i alguns es rebutgen (és qüestió de segons), d'allí va a la memòria a curt termini on amb la memòria de treball intentem comprendre la informació, i una volta que es comprèn va a la memòria a llarg plaç on, mitjançant assimilacions i acomodaments seran coneixements que s'aniran relacionant i recuperables.

Alguns dels majors problemes que sorgeixen amb la memòria és precisament el costum que tenim d'intentar memoritzar sense comprendre, per exemple tots o quasi tots ho haurem fet amb un examen. El que passa després és que com no s'ha entès la informació no arriba a la memòria a llarg plaç ni es poden crear relacions, pel que tampoc són aprenentatges recuperables, sinó que feim l'examen i dies després ja no ho recordem. Fer servir la memòria a curt plaç no és dolent, el problema és fer-ho sempre.

Algunes estratègies que podem fer servir a l'aula per millorar la memòria dels nostres alumnes són per exemple estructurar la informació de forma adequada, implicar als infants, presentar activitats significatives, tenir una visió global del que anem fent, anar relacionant la informació, recurperar-la... En definitiva, moltes coses que pareixen òbvies però que no podem oblidar a l'hora de treballar a classe.

Respecte a la intel·ligència m'ha sorprès saber que durant molt de temps s'entenia aquesta com un procés estàtic. Menys mal que avui dia sabem que no només no és estàtica i es poden guanyar facultats sinó que també es poden perdre amb el temps. Tot i que es fan connexions durant tota la vida, la infància és el període on més se'n fan.

M'agrada el model d'intel·ligència, i en sistema educatiu també és una teoria que ha calat bastant, del que parla Gardner; el de les intel·ligències múltiples, perquè pretén treballar tot el potencial del nen de forma global. A l'escola, els aprenentatges encara solen estar molt parcel·lats, es dóna més importància a 2 o 3 d'aquestes vuit intel·ligències. Per exemple les més famoses són la lògic-matemàtica i la lingüística-verbal (tot i que per molt que es treballin encara hi ha mancançes a l'hora de la seva comprensió), però les altres poden ser iguals o més importants treballar-les: la intrapersonal, la interpersonal, la visual-espacial, la musical, la corporal-cinestètica i la naturalista.

El segon bloc és el dels processos afectius i trobem la personalitat i la motivació.

Cada infant va madurant i configurant a poc a poc la seva personalitat. Aquesta és única en cada persona i es va basant a partir del mirall que tenen els altres. Tal vegada no ens donem compte però els adults i la nostra actitud tenim una gran responsabilitat en aquest tema. Aquests ''miralls'' d'alrededor haurien de potenciar les capacitats per que s'anés aconseguint major autoestima, i no al contrari, ja que moltes vegades tendim a recalcar allò negatiu de les persones. Com a adults, hem de crear i potenciar la seguretat emocional. A classe hem denominat aquest concepte com la ''capa protectora'' que obté el nen quan nota que les seves demandes són ateses i no depenen del seu nivell d'agressivitat o assertivitat que utilitzi. Com a mestres, per fomentar aquesta seguretat emocional, també hem de tenir en compte que hem d'estar disponibles per a tots i individualment, estar accessibles, amables i a més aconseguir una mirada perifèrica, és a dir, estar en un moment determinat amb un però no perdre de vista a la resta.

La motivació ha estat també investigada i estudiada. En les metodologies més tradicionals no es tenia gens en compte, però, ara es sap que és un factor clau de cara als aprenentatges.

Algunes de les teories han quedat bastant obsoletes i avui dia es centren més en les investigacions que estan dintre de les teories cognitives o que s'hi relacionen. Els principals models són:

El de Printich i de Groot que criticava a anteriors (conductistes i psicoanalistes) i deien que ni era tan controlable ni tan poc, i que la motivació s'articula en relació a la importància que li dóna el nen a l'aprenentatge, a les expectatives que té sobre ell mateix i dels components afectius i emocionals. També de les fites que tenen els infants (relacionades amb la tasca, amb el jo o amb la valoració social).

El model de Elliot i Dewech (que complementa a l'anterior), diuen que les nostres motivacions es mouen per dos tipus de fites; les d'execució i d'aprenentatge.

El més representatiu del model de Weiner és l'estudi de les atribucions. Aquestes es refereixen a com es veu una persona a si mateixa i pot canviar la motivació cap a les tasques. A l'escola és important treballar aquelles atribucions que l'infant mateix pot controlar per a que la seva personalitat sigui menys vulnerable davant els fracassos i les frustracions. Mai havia sentit a parlar de ''la indefensió apresa'' però és quan una persona pensa que tot el que fa bé o li va bé és degut a un cop de sort i el que li va malament és culpa seva. S'ha d'anar amb compte i intentar evitar que això passi. Fomentar l'autoestima.

Tot i que la motivació extrínseca també és important, hauríem de tenir en compte que és necessari treballar molt la intrínseca; aquelles forces més internes, si aquesta part esta present, els aspectes més extrínsecs com els resultats o felicitacions dels altres segurament també arribaran.

Els infants, a poc a poc, han de ser conscients d'allò que saben fer, allò que els hi va pitjor, el que poden fer per millorar-ho, superar fracassos, relacionar conceptes... És un procés complex però cada vegada anirà evolucionant més.

Per últim i com a habilitat i estratègia d'aprenentatge, cal comentar la metacognició. Bàsicament és la capacitat d'autorregular el propi aprenentatge i planificar les estratègies adequades en cada situació, saber aplicar-les, controlar el procés, auto-avaluar-nos...Extraguen al final nous coneixements. És a dir, el control del propi procés d'aprenentatge.

Com a conclusió, diria que cada fet que vivim, cada error, cada aprenentatge ens ajuda a ''construir'' la nostra persona i tots els factors anomenats anteriorment; sobretot la personalitat i a partir d'allí la nostra forma d'aprendre, la nostra motivació...etc.

Models Cognitius (continuació Tema 2)

 Els models cognitius sorgeixen cap als anys 40 i 50 com a reacció als conductistes. La crítica bàsica que els feien era què com podia ser que els aprenentatges fossin creats a partir de reforços i estímuls. Per ells, explicar la conducta només en termes d'estímul resposta no donava informació de la memòria, de quines estratègies creaven aprenentatges, de si els coneixements eren o no recuperables...Etc.

El cognitivisme és un paradigma que avui dia té influència. Realment sembla que és com la visió idíl·lica del que s'hauria de fer a les escoles. Tot i que pot estar present en plans d'estudis, innovacions, millores...a l'hora d'aplicar-ho és més difícil. Com que s'han d'aplicar moltes variables i els resultats poden aparèixer a més llarg plaç que en els models conductistes, pot crear inseguretat als docents.

Dins d'aquest model trobem autors destacats com Piaget, Vigotski, Ausubel i Bruner.

El curs passat ja treballarem força la teoria d'en Piaget a l'assignatura de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic. Sobretot tractarem els processos d'adaptació, assimilació, acomodament, equilibració, etc. El qual he de dir que és molt interessant estudiar perquè tant un nen petit com nosaltres mateixos creem esquemes de forma quasi inconscient, quan realment veiem que darrere hi ha tot un procès mental complex.

També treballarem els estadis pels quals passa l'evolució dels aprenentatges: el sensiomotor (dels 0 als 2 anys aproximadament), el preoperacional (dels dos als set anys), l'operacional d'operacions concretes (dels set als dotze) i el d'operacions formals (dels dotze endavant).  

Aquí deixo un breu vídeo de les etapes o estadis que tracta Piaget.

També és interessant vorer com, tot i que tinguin la mateixa edat, a classe podem trobar nens que no es trobin en la mateixa etapa, per això és important adaptar-nos al grup, però també a cada infant.

A classe vam vórer un vídeo anomenat ''la mente en pañales'' que a poc a poc anava citant els avanços cognitius que feia un nen humà des de el seu naixement, i era molt interessant veure tot el desenvolupament i les fites de cada estadi que un nen tan petit pot anar aconseguint a un ritme bastant ràpid.

La part un poc més nova de Piaget que hem vist a aquesta assignatura ha estat la del paper del docent. Per Piaget la tasca del professor ha de ser proporcionar elements de l'ambient necessaris per tal que el nen interactúi amb ells per assolir els esquemes. Normalment no es té això molt en compte i s'intenta ensenyar i quasi imposar aquells conceptes que creiem que han d'aprendre sí o sí sense que els nens hi trobin un significat que els ajudi a configurar nous esquemes. També m'ha impactat saber que una vegada creats esquemes durant els primers anys, després és molt difícil de canviar-los, perquè normalment quan un nen ens pregunta alguna cosa i no ens interessa o no sabem contestar-ho optem per contestar qualsevol cosa, que després pot crear un conflicte cognitiu en els infants. Hem d'anar amb cura amb tots aquests petits detalls.

Per una altra banda trobem a Vigotsky. El que més em sona d'aquest autor i que treballarem el curs passat és la ZDP (zona de desenvolupament pròxim, la distància entre el que el nen sap fer i el que pot arribar a fer amb ajuda ). Amb l'assignatura de Psicologia hem completat aquest concepte amb dos més que ajuden a entendre el seu significat: la ZDA (Zona de Desenvolupament Actual, que és allò que el nen sap fer) i la ZDP (Zona de Desenvolupament Potencial, allò que el nen pot arribar a fer). Hem parlat també de la metàfora de ''la bastida'', per la qual s'entén que el mestre ha d'anar oferint ajudes i anar-les llevant a poc a poc per a què l'infant sigui cada vegada més autònom. Normalment no crec que es faci així, o directament no es dóna ajuda o se'n dóna massa, però no s'arriba a aconseguir aquest nivell intermig.

D'altra banda trobem a Ausubel. Segons les seves investigacions, els tipus d'aprenentatge que existien a les escoles eren: l'aprenentatge memorístic el qual ell criticava per no tenir sentit (en aquest sentit no criticava l'ús de la memòria sinó un mal ús d'ella). L'aprenentatge significatiu, que per ell era quan els aprenentatges plantejats tenen un sentit pels nens i ho poden relacionar amb altres. I després dos tipus d'aprenentatge més relacionats amb el model d'instrucció del mestre; l'aprenentatge receptiu (on l'infant era més passiu) i el de per descobriment (on s'investigava, es descobria...). Ausubel plantejava combinar les dues de forma coherent. Destacava també la importància de què els docents ajudin a crear estructures perquè si no es pot caure en l'error de que els nens només es quedin amb què han fet activitats divertides però els aprenentatges no acabin de consolidar-se.

Segons Ausubel la tasca del mestre doncs, hauria d'anar dirigida a ''aprendre a aprendre'' i per fer bons aprenentatges s'haurien de seguir tres passes: primer dir als alumnes què els ensenyarem, segon ensenyar i tercer recordar el què hem après (bona utilització de la memòria).

Per últim trobem a Bruner. La seva teoria es nodreix de les anteriors. Era un gran defensor de l'aprenentatge per descobriment i apunta que hi ha 3 modes bàsics de representació mental dels infants. Com hem passa amb altres processos que expliquen altres autors, hem sorprèn la complexitat d'ells perquè en el dia a dia, si no tenim aquesta visió més focalitzada en els processos, veiem l'aprenentatge i el desenvolupament com una cosa normal que va succeint a poc a poc però amb això veiem que realment hi ha tot un complex procés al darrere.

Aquests modes són:

La representació enactiva, que esta present en les primeres etapes de l'infant i és on representa coses mitjançant la reacció immediata (toca, xucla, experimenta, manipula...).

La representació icònica, que coincideix amb l'etapa preoperacional de la que parla Piaget i l'ús de símbols externs de Vigotski, i es representen coses mitjançant un esquema o imatge i té algun paregut amb el representat.

La representació simbòlica, que consisteix a representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que ja no té relació amb allò representat.

Aquests dos últims autors que he anomenat són els que menys hem sonaven quan els començarem a donar a l'assignatura de Psicologia, ja que no els havíem treballat anteriorment. D'igual forma, m'agrada saber que aquests autors i les seves teories, no solen ser contradictoris sinó que es van complementant i aportant nova informació.