El curs ha començat i
amb ell les diferents assignatures del primer semestre. Una d'elles
és la de Psicologia de l'Educació. La veritat és que al principi
només tenia la visió de psicologia com l'estudi de la ment i els
problemes que se'n poden derivar, no havia pensat en què una de les
rames d'aquesta estudiés l'educació com a tal.
El primer tema ha estat
un poc introductori, per tal d'endinsar-nos a poc a poc en
l'assignatura. Hem començat de forma més general pensant què és
la psicologia de l'educació i allò que pretén estudiar.
Hi solia haver una idea
que la psicologia de l'educació pretenia donar solucions a problemes
educatius i millorar els diferents processos d'aprenentatge, però,
com hem parlat a classe, aquesta definició queda obsoleta, ja que a
part de resoldre possibles problemes educatius la nostra pràctica
educativa haurà de tenir altres objectius com la millora permanent,
poder fer una planificació coherent i efectiva de totes les nostres
pràctiques educatives. Per a què això sigui possible, és molt
important que el procès d'investigació es complementi amb l'acció,
ja que l'educació ha d'estar en continu canvi i millora.
De vegades sembla que si
escollim fer ús d'una teoria, ja tenim assegurat l'èxit, i no és
així; si no investiguem, ens adaptem al context i valorem com ho
estem aplicant pot no resultar beneficiosa, crear contradiccions i no
donar resultats. És per això que com més anem avançant en la
carrera en general i en l'assignatura en concret, me'n adono de la
gran dificultat que comporta realitzar una bona feina com a mestra,
saber tenir-ho tot present i ser conscient en cada moment del què es
fa per poder arribar a cada alumne i ajudar-lo a desenvolupar-se de
la millor forma possible.
Hem tractat també un poc
la perspectiva històrica. Pensava que la Psicologia de l'Educació
era bastant actual ja que tampoc n'havia sentit a parlar molt, però
realment hem pogut comprovar que no és així, ja què ja fa molt
temps que diferents autors ho tractaven:
Per exemple entre els
segles XIX i XX en trobem alguns com William James, G. Stanley Hall,
Alfred Binet, Edouard Clapareda, John Dewey... De tots ells, m'ha
sorprès que per exemple William James (1842-1910) va començar a
pensar com es podrien aplicar aspectes de la psicologia a l'educació
i a fer un intent de compartir experiències. Que Stanley Hall
(1844-1924) deia que s'havia que tenir en compte el nivell maduratiu
del nen, les seves característiques, les necessitats, etc. Com a
punt de partida per a poder seguir aprenent, si ho pensem bé, tot i
que això avui en dia encara ens ho estem qüestionant, sabem que és
necessari. Alfred Binet (1857-1911) que va ser un dels inventors de
l'escala mètrica d'intel·ligència (Test de Binet) com a eina de
guia, de suport. Segurament el problema d'aquests tests ha estat quan
s'ha fet un ús abusiu d'ells i ha donat com a resultat la
categorització i selecció dels nens. Després també m'ha agradat
saber que Edouard Clapareda (1873-1940) ja pensava que el nen havia
de gaudir de l'escola, de tenir desig d'aprendre i per això la
importància de treballar la motivació, els valors morals,
l'autonomia crítica... perquè actualment això és el que hem de
pretendre i no únicament pensar en la part curricular sinó anar més
enllà i aconseguir això que ja deia Clapareda antigament. A l'igual
que Dewey (1859-1952) que abocava pel desenvolupament humà integral,
les persones amb valors, habilitats socials, etc. Per crear societats
més humanes.
Tot i que pot parèixer
que a no ens interessa perquè queda molt lluny, personalment crec
que és important, ja que ens ajuda a situar-nos i com hem vist, molt
del que deien ens interessa a hores d'ara.
A classe hem parlat també
del conductisme, que creia molt en el poder de l'ambient per a
modificar la conducta humana. Així, donava tota la força al mestre
i el nen quedava en segon pla. Tot i que tengué força èxit, es
començaren a fer evidents les seves insuficiències i la necessitat
de nous plantejaments. Com a contraposició neix l'orientació
cognitiva on el nen sí que era objecte d'anàlisi i d'estudi,
pretenien que hagues una construcció real del coneixement i que
perdurés en el temps, es dediquen així a processos més interns. Es
comencen a plantejar també els models educatius docents.
Una altra orientació que
de la que hem parlat ha estat la psicosocial que treballa les
relacions dels infants i la part de les emocions i les estratègies
per relacionar-se amb l'entorn. Pel mateix camí va l'orientació
ecològica (la qual hem treballat molt amb un treball pràctic) on es
té en compte cada context del nen i les relacions entre ells, així,
com més interconenctats estan els contextos més afavoridor sera el
desenvolupament.
En la meva opinió crec
que cadascuna té certes coses importants tot i que és important
conèixer-les bé i saber quins són els punts forts i dèbils. El
conductisme per exemple ens dóna moltes indicacions sobre allò que
no s'ha de fer, i això també ens ajuda. A més, les teories no solen ser contradictòries sinó que es poden
combinar.
El meu objectiu ara és
endinsar-me bé en la matèria i aconseguir impregnar-me de tots els
coneixements perquè trobo que ens pot ser de molta utilitat en la
nostra futura professió i el més important és saber portar-ho a la
pràctica de forma conscient i crítica.
A continuació, i per
acabar, deix un vídeo on es tracta la visió més humanista de
l'educació; que els infants gaudeixin de l'escola, tinguin desig
d'aprendre... i la importància de la motivació, l'interès...
Valors dels que ja parlava Clapareda (1873-1940) i que en la meva
opinió hem de continuar treballant ara més que mai.
